Un canvi de lideratge pedagògic que manté viu l’esperit de família i la innovació educativa al nostre centre de Reus.
L’Escola Pare Manyanet de Reus viu un moment d’agraïment profund i d’il·lusió renovada. Després de 26 anys de dedicació incansable, Gemma B. tanca la seva etapa com a cap d’estudis deixant un llegat inesborrable d’estimació, compromís i sentit de servei. Alhora, l’escola dona una càlida benvinguda a Mariona Domínguez, que recull el relleu a la Prefectura d’Estudis per continuar impulsant el projecte educatiu integral i l’atenció personalitzada que caracteritzen la nostra comunitat educativa.
Després de tots aquests anys al capdavant de la prefectura d’estudis, l’escola ha continuat sent una gran família que acull i acompanya.
Quin record o moment viscut a les aules o als passadissos te’n vas a guardar a la motxilla per sempre, i quina empremta t’agradaria haver deixat en l’equip i en l’alumnat?
Després de 26 anys com a cap d’estudis, és difícil quedar-me amb un únic record. Me n’emporto una motxilla plena de moments, de converses, de somriures i, sobretot, de persones que han anat deixant una petita empremta en el meu camí.
Un dels moments que més m’ha emocionat va ser l’últim claustre general, quan tots els meus companys i companyes es van aixecar i em van dedicar un aplaudiment, vaig sentir que no calien paraules. Aquell aplaudiment, ple d’afecte i d’agraïment, va dir molt més del que qualsevol paraula hauria pogut expressar. La complicitat, l’estima i tants anys compartits van omplir aquella sala i, sens dubte, és un moment que guardaré per sempre.
Pel que fa a l’empremta que m’agradaria haver deixat, no em correspon a mi dir quina és. Però sí que desitjo haver contribuït a fer sentir a cadascú que era important i que valia la pena confiar en ell mateix. I, sobretot, m’agradaria que quedés el record d’haver treballat sempre des de l’estimació, el compromís i el sentit de servei. Perquè, al final, això és per a mi “família i escola”: una comunitat de persones que caminem juntes, que ens cuidem i que intentem deixar el món una mica millor del que l’hem trobat.
A la nostra escola sempre diem que no només formem ments, sinó que formem cors i acompanyem la persona en tota la seva globalitat.
Què t’ha ensenyat el dia a dia amb les famílies, els mestres i els infants sobre tu mateixa que no sabies quan vas acceptar aquest càrrec?
Quan vaig acceptar aquest càrrec, pensava que seria jo qui hauria d’ensenyar algunes coses. Amb els anys he descobert que ha estat exactament al revés: els companys, els alumnes, les famílies, m’han ensenyat molt més del que jo podia imaginar.
M’han ensenyat que darrere de cada alumne hi ha una història, una família, unes pors i uns somnis, i que educar no és només transmetre coneixements, sinó saber mirar, escoltar, comprendre i acompanyar.
També he après que no sempre cal tenir totes les respostes. De vegades, el més important és simplement saber estar al costat de l’altre, especialment quan les coses no són fàcils. I, sobretot, he descobert coses de mi mateixa que no sabia: podia ser més resilient del que em pensava i que, quan la feina es fa amb estima, deixa una empremta molt més profunda que qualsevol càrrec.
Després de 26 anys, em quedo amb una gran lliçó: no eduquem sols, eduquem en comunitat. Perquè abans que mestres, famílies o caps d’estudis, som persones. I és des d’aquesta humanitat compartida que realment podem educar el cor i l’intel·lecte.
Des d’una posició privilegiada, has vist com l’escola s’ha après a reinventar constantment apostant per la innovació pedagògica, la convivència i els entorns segurs sense perdre mai la seva essència.
Com has viscut aquesta transformació i com descriuries l’esperit Manyanet que es respira avui a Reus?
He viscut la transformació de l’escola amb molta il·lusió i orgull. Durant aquests anys he vist canviar metodologies, espais i maneres d’entendre l’educació, però sempre sense perdre l’essència.
Per a mi, l’esperit Manyanet a Reus és precisament això: saber avançar sense perdre les arrels; combinar innovació i tradició, exigència i estima, educació i valors.
I, sobretot, és equip. Perquè una escola no la fa un càrrec ni un projecte: la fan les persones que hi creuen i que cada dia hi posen el cor.
Ara que tancaves aquesta etapa d’alta responsabilitat per obrir-ne una de nova, quin desig o consell, sortit directament del cor, voldries deixar a aquesta comunitat que tant t’estima per tal que l’alumnat continuï creixent amb aquest «ADN transformador» i compromès?
Si hagués de deixar un únic missatge a la comunitat Manyanet de Reus, seria: “no perdeu mai la capacitat d’estimar allò que feu”.
Continueu posant l’alumnat al centre, escoltant-lo, mirant-lo als ulls i ajudant-lo a descobrir no només què pot arribar a fer, sinó sobretot qui pot arribar a ser.
L’educació transforma, però per transformar els altres primer hem de deixar-nos transformar nosaltres. I això vol dir continuar aprenent i innovant.
I si alguna cosa desitjo és que aquest ADN transformador continuï ben viu. Que l’escola continuï sent una llar, un lloc on educar, créixer, equivocar-se, tornar a començar i, sobretot, sentir-se estimat.
Perquè, al final, potser aquesta és la petjada més important que podem deixar: haver fet sentir a algú que creiem en ell.
I jo, després de 26 anys com a cap d’estudis, només puc dir que ha estat un privilegi formar part d’aquesta família Manyanetiana.