Aquest 2025 és l’any del jubileu, i el lema és “PELEGRINS D’ESPERANÇA”, per això la XX trobada porta el títol: “SEMBRADORES DE ESPERANZA, EDUCACIÓN Y FAMILIA”.

El divendres 14 de març, a la tarda, vam començar un viatge cap a l’esperança.

La trobada aquest any era a l’escola d’Alcobendas, Madrid, i va comptar amb la participació de tots els equips de pastoral de les diferents escoles Pare Manyanet.

La Comunitat de Madrid i la pastoral ens van acollir com si fóssim una gran família: sopars, esmorzars, dinars, bones estones…, com a casa.

El dissabte 15 va ser intens, emotiu i ple de bons moments:

A les 8:15 ens vam trobar a la capella per a fer una oració, tots junts, en família, i tot seguit l’esmorzar ens esperava.

L’activitat va començar a les 9:00 amb la benvinguda, on ens van repartir diferents materials i ens van barrejar en 3 equips de treball: llavors, terra i torreta, i tots junts vam esdevenir llauradors d’esperança.

Tot seguit, a les 9:30, van fer 3 xerrades d’uns 30 minuts cadascuna, amb 3 ponents d’àmbits diferents:

• “Un mundo necesitado de esperanza” el ponent és pare de l’escola d’Alcobendas, Javi Nieves, locutor de ràdio espanyol d’una llarga trajectòria professional, el qual és conegut especialment pel programa de la Cadena 100 «Bon dia Javi Nieves» el qual porta en emissió des de 2006.
• “Jóvenes en busca de esperanza” el ponent va ser Abel de Jesús Hernández, professor de l’E.S.O. de religió i youtuber.
• “Cristo, razón de nuestra esperanza”, el ponent va ser el germà Pablo Jorge, fill de la congregació de fills de la Sagrada Família, Pare Manyanet.

Després d’un petit refrigeri, ens vam separar per grups i vam fer 3 tallers diferents a càrrec d’exalumnes i membres del grup de joves, i membres de la comunitat educativa i pastoral:

• “Herramienta  para la esperanza”, a càrrec dels mestres Eli Rivera i Dani Ramos, on en la foscor vam trobar aquella abraçada d’esperança, que ens omple d’emocions i ens reconforta.
• “Sí, hay esperanza en los jóvenes”, Álex González i Sara Porras, exalumnes i membres del grup de joves de l’escola ens van fer sentir que l’esperança la podem trobar sempre en els moments i situacions més petites. 
• “Buceando en un mar de esperanza”, Angela Calleja, exalumna i cantautora ens va acompanyar i guiar en aquest taller,  vam anar a la capella a les fosques, on amb la companyia de tots, vam trobar la llum de l’esperança que ens fa pujar a la superfície i ens guia cap a ser bones persones i ajudar als altres. 

La cirereta del pastís va ser un concert-oració a càrrec de la cantautora Paola Pablo que amb les seves cançons ens va omplir d’esperança.

Tots junts van celebrar l’eucaristia acompanyats del cor d’Alcobendas, en finalitzar vam fer un dinar de germanor, on vam compartir totes les experiències viscudes.

A la tarda ens van acompanyar a visitar la catedral de l’Almudena i la cripta, i després vam fer un passeig pels carrers de Madrid.

El sopar ens esperava i tot seguit a joca, perquè l’endemà ens havíem d’aixecar aviat per agafar el tren de tornada a casa. Pel camí ens vam trobar neu i aigua, un cap de setmana molt intens, bonic i emotiu, i la companyia la millor.

El passat 13 de febrer, la senyoreta Imma Farré de secundària, es va jubilar. Va ser molt emotiu i emocionant. Tots els alumnes de l’ESO i BAT li vam fer un passadís on la vam aplaudir fins al pati. Al pati li vam donar un ram de flors i un àlbum amb dedicatòries dels alumnes i dels seus companys d’etapa. 

L’Imma és una persona molt estimada i important per a nosaltres. Va ser cap d’estudis durant vint-i-un anys i ha treballat a l’escola durant gairebé trenta-vuit anys. Per les seves classes d’anglès hi han passat moltíssims alumnes i és per això, que volem fer-li unes preguntes:

Imma, recordes el teu primer dia a l’escola? Què ens pots dir sobre el teu primer dia?

Sí, recordo els primers dies molt bé. Vaig començar al “Roser” l’any 1989, el que ara és l’IES Gabriel i Ferrater. Del 1973 al 1991, l’edifici va ser ocupat per l’Escola de la Sagrada Família, fins que l’escola es va traslladar al nou edifici, el que ara és l’Escola Pare Manyanet. Vaig veure posar la primera pedra i vaig ajudar a fer el trasllat. 

Recordo estar nerviosa i una mica espantada, era molt joveneta i sense gaire experiència, però vaig arribar amb molta il·lusió i ganes de fer-ho molt bé. De fet, l’únic suport que tenia en aquells temps era el llibre d’anglès que havia de fer servir i els ànims d’alguns companys. 

El primer any sempre costa, però després vas construint el teu camí i aprenent dels teus errors. Sempre estaré agraïda per la gran oportunitat que el director que hi havia, el Pare Sorribes, em va donar. 

Quins consells donaries a un/a professor/a que acaba d’entrar? 

No sé si seran consells, però crec que la clau està a ser vocacional, en posar entusiasme en tot el que es fa i mostrar-se proper, en començar cada classe amb un somriure i crear un clima de confiança. Que els alumnes sàpiguen que poden comptar amb tu, amb la teva ajuda, que se sentin valorats i respectats. És difícil, però amb paciència i constància s’aconsegueix. Els alumnes han de saber que tu també estàs aprenent molt d’ells i d’elles, i així és. He après moltes coses gràcies als alumnes i les alumnes.

Recordes algun moment molt especial i emotiu durant la teva etapa com a docent? 

Molts moments emotius. Tinc grans records de les trobades amb exalumnes. Fa poc en vaig viure una d’especial, concretament de la promoció del meu fill, Andreu. Vaig poder comprovar com aquests exalumnes encara recordaven el seu pas per l’escola i volien compartir la seva vida amb nosaltres. Va ser un orgull saber que alguns dels seus fills ja estaven a l’escola i que d’altres també hi anirien quan nasquessin, els portarien al Manyanet, l’escola que els va veure créixer.

I… tot i que costa parlar d’això… algun moment dur? 

Al llarg de tants anys, és veritat que algun moment dur has de viure, però els bons han pesat  moltíssim més que els no tan bons i fa que te n’oblidis aviat. També, perquè en aquests moments difícils sempre vaig trobar el suport de tots els meus companys i amics que, incondicionalment, em van ajudar a superar-los amb rapidesa.

L’educació ha canviat molt de quan vas començar a ara: ordinadors, Classroom, competències específiques, LOGSE, LOE, LOMLOE. LOMCE… tu sempre has estat al dia, com ho has fet? Se t’ha fet dur?

Vaig passar de l’època en què no hi havia tecnologia a la invasió d’aquesta. Em vaig haver de “posar les piles” i reciclar-me any rere any. He atabalat força a alguns companys/es de feina que en sabien molt i que amablement m’han ensenyat a posar-me al dia. Els hi dono les gràcies per la paciència que han tingut. 

La veritat és que no em va costar gaire treballar amb ordinadors, sempre m’ha agradat aprendre coses noves i la tecnologia és una d’elles. Potser, el pitjor va ser haver d’adaptar-nos a tants canvis en l’ensenyament, a tantes noves lleis, a tanta burocràcia.

Els alumnes diuen que els teus projectes eren sempre molt “guays” i que ets una inspiració per a més d’un/a company/a, com aconseguies motivar tant als alumnes? Quin és el teu truc?

No hi ha cap truc, crec. Primer de tot, has d’estar tu motivat i entusiasmat amb el que fas. Has de pensar en què els alumnes no només han d’aprendre, també han de gaudir amb el que fan. Tampoc és tan difícil captar la seva atenció fent activitats diferents, que els agradin, on puguin ser creatius, on el que han estudiat tingui una finalitat pràctica. 

He tingut la sort d’estar en una excel·lent escola i de tenir uns alumnes i uns companys/es genials, els quals m’han facilitat enormement la meva feina. Potser el truc també està en l’afecte que els hi tinc a tots ells.

Per acabar Imma, si haguessis de dir tres característiques indispensables per ser un/a bon docent, quines serien?

No sé si amb tres n’hi haurà prou, però ho intentaré. 

En primer lloc, el respecte. La primera paraula que deia sempre a la tutoria era aquesta: respecte. Els alumnes són tots diferents i tots es mereixen ser respectats i valorats pel que fan, sigui molt o poc. 

Una altra seria no menysprear mai la feina d’algú, es pot reconduir amb paraules amables, essent comprensiu, ajudant, no amb crítiques negatives. Saber escoltar els alumnes, allò que et volen dir o explicar és una eina que t’ajuda a crear un clima de confiança.

Finalment i crec la més important, ser feliç amb el que fas, sentir-te realitzat. La felicitat es transmet i es contagia. Els alumnes noten el teu estat d’ànim i, és per això que sempre he intentat deixar els problemes personals a la “porta”.

Si alguna cosa més us puc dir, és que l’escola ha estat la meva vida durant tots aquests anys, un cúmul de vivències compartides on m’he sentit com a casa. Em costarà no trobar a faltar els alumnes, els companys i companyes i els amics, em costarà no veure’ls cada dia, però sé que he acabat una etapa i n’he de començar una altra de nova. Amb tot, sempre em consideraré part del Pare Manyanet.

Gràcies, Imma, et trobarem MOLT a faltar! Has deixat empremta a l’escola i als nostres cors! 

Com cada any, avui dia 30 de gener al migdia, al pati del col·legi, ens hem trobat tots: alumnat, professors, personal del centre i totes les famílies que ens han acompanyat, al voltant de la imatge d’un globus terraqüi realitzada per l’alumnat d’ESO i el professor Òscar Insa. 

Aquest any ho hem commemorat amb una jornada dedicada a promoure valors com la tolerància, la solidaritat i el respecte. Tot això sota el lema “La pau entre tots“.

La data coincideix amb l’aniversari de la mort d’una figura clau en la lluita pacífica pels drets humans com va ser Mahatma Gandhi.

Representants d’alumnes, professors, PAS, AMPA i direcció, han llegit i compartit un manifest per conscienciar-nos sobre la importància de la resolució pacífica dels conflictes i el compromís amb un món més just. 

Finalment, hem cantat tots junts la cançó “Tal vez” de Nil Moliner.

Avui, 30 de gener, tota la comunitat educativa del Pare Manyanet ens hem trobat al pati de l’escola per commemorar, en un acte, el dia escolar de la Pau i la no-violència.

Tots junts fem una crida a través d’aquesta bandera blanca, a viure en pau, i per manifestar que:

Nosaltres pensem i creiem que el món pot ser un lloc més habitable, on tothom té el seu lloc, on el diàleg estigui per sobre de les armes, com també, les paraules per damunt dels insults i les baralles.

La pau es construeix, dia a dia, pas a pas, entre tots i totes. Només cal relacionar-nos amb les persones des del respecte i el diàleg, intentant conèixer què en pensen, què senten… i com són, i mai des dels prejudicis.

La violència, els conflictes… acaben per fer mal, ningú en surt beneficiat. Aquestes conductes mai no han solucionat cap conflicte.

La pau no és només un dia, l’hem de construir des de la base, des del nostre entorn més proper: l’escola i la família.

La pau es pot construir començant per tu i per mi, treballant des de casa, des de la família, com volia St. Josep Manyanet, amb una actitud d’empatia envers els altres.

Com deia Gandhi: “La pau és el camí”.